Asincronia

Món virtual. Treball col·laboratiu.

Bé què en puc dir d’aquesta suma? Per mi encara és com enamorar-se. Aquell estat d’ànsia que et fa voltar pel món preguntant-te: el veuré?, em mirarà?, on deu ser ara?, què deu estar fent en aquest moment?

El treball col·laboratiu per mi, encara, és una mica això, voltar i voltar, treballar, reflexionar i quan ja estàs apunt per compartir i discutir tot el que has treballat, et preguntes: que hi haurà algú que m’escolti, que em guiï, que em discuteixi la meva feina?

És una angoixa que es va transformant a mesura que la feina es va perfilant, va agafant forma, aleshores és quan t’adones que aquest patiment bé val la pena, quan compartir és aprendre i coneixement, no només tècnic, també sobre les persones i les diferents maneres de fer i comunicar-se.

Comunicació. Quina paraula tan bonica en un món on només som una foto dins una finestra oberta a l’infinit de la informació.

Queda clar que el nostre grupet no ho ha tingut fàcil, i encara ho tenim complicat. Però sigui com sigui, siguem els que siguem, ens esforçarem per millorar la comunicació i el rendiment.

Hem de prendre una nova dinàmica, tornar a plantejar de nou els nostres acords i madurar una planificació més acurada. Els problemes i errors han de servir per millorar, per agafar empenta i il·lusió. 

Però primer de tot, cal donar-nos suport entre els presents i a qui esperem que hi torni a ser ben aviat.