wiki, treball col·laboratiu

M'imagino al mig d'un bosc, perduda. Envoltada d'arbres, branques i matolls. De mica en mica començo a caminar i vaig entreveient un caminet, el segueixo mentre contemplo i admiro el meu voltant. Sense adonar-me'n el paisatge canvia, ja no és salvatge. S'ha civilitzat. Ara el camí s'ha eixemplat, els arbres s'han dispersat i em concedeixen una visió més àmplia de l'horitzó.
Ara tinc més perspectiva i em puc orientar millor. La sensació d'opresió ha desaparegut i respiro millor.

Així ha estat l'edició de la wiki. Informació + informació que s'amuntegava dins el meu cervell, tan oprimida que en prou feines es podia moure i menys ordenar-se. Finalment el fil s'ha desembolicat. Tot ha començat a agafar ordre i les paraules han omplert les pantalles.

No sabem si complirem les expectatives, però tenim clar que hem d'estar orgulloses de la nostra feina. L'hem tirat endavant i el resultat és digne, si més no hem establert uns objectius i crec que els hem complert.

Com a equip segurament podem millorar. I qui no? Però la veritat és que el repartiment de tasques i l'acompliment d'aquestes ha funcionat. Ens hem encallat, però al final del dia hem estat: UNA PER A TOTES I TOTES PER A UNA. Les tres mosqueteres cibernètiques.

Si, perquè per fi hem tornat a ser tres. Un altre repte pel grup. Una altra aventura col·laborativa, que no ha tingut res de virtual. El suport a les persones és real, estiguis en un món presencial o no, encara que sigui a través de les paraules i no de les mirades o els gestos de consol.

No només aprenem eines tecnològiques, també aprenem a ser persones a través de les màquines. Aquesta és la realitat de les noves tecnologies. Difondre humanitat per la xarxa és quan realment la domines i te la fas teva.