Fin...

Hoy damos por cerrada la asignatura de Compentències TIC en Informació i Documentació. Tengo que reconocer que al comienzo, como creo que ya he comentado anteriormente, me sentí abrumada por el hecho de tener formar un grupo a partir de un debate en el que no conocía a nadie. Leyendo los mensajes y viendo lo preparados que estaban todos los participantes mis dudas fueron en aumento, creo que como muchos he sentido el "miedo" de no conseguir integrarme en alguno de los grupos.

Finalmente conseguimos formar un grupo de cuatro personas, ¡uf, qué alivio!, pero éste duró poco, porque casi sin empezar, dieron comienzo las primeras deserciones y nos quedamos finalmente 2 componentes. Tengo que reconocer que las planificaciones se vinieron abajo y que si no fuera por la buena conexión que hubo entre mi compañera Magda y yo, esta asignatura  hubiera sido una verdadera tortura, con todo, los momentos de estrés han estado a la orden del día y las horas invertidas incontables.

Menos mal que en la parte de aprendizaje y asimilación de las herramientas utilizadas ha sido más fácil de lo que esperaba y al mismo tiempo me doy cuenta de que todavía podría haber aprendido más si hubiese tenido más tiempo. Inicialmente pensé que la falta de tiempo era culpa mía por matricularme en más asignaturas de las debidas, pero por lo que he leído en los mensajes de mis compañeros, a todos nos ha pasado lo mismo: nos ha faltado tiempo.

Esta falta de tiempo, ha hecho que quizás el trabajo no haya estado todo lo perfecto que podría estar, de todas formas, no puedo dejar de sentirme  orgullosa por todo lo conseguido y los problemas superados.

A estas alturas siento cierta pena por el final de la asignatura, creo que ha habido mucha comunicación entre todos los compañeros, en este sentido, yo tengo mucho que mejorar en cuanto a participación, sé que no me he prodigado mucho en los foros, solo puedo excusarme por ser mi primer semestre en la UOC y estar todavía un poco cohibida por toda la novedad que supone estudiar en un mundo virtual.

Solo me queda agradecer a mi compañera Magda todo el apoyo y el esfuerzo que ha puesto en nuestro proyecto, ha sido un verdadero placer trabajar con ella, y a nuestro consultor Joan por la ayuda y ánimos que siempre nos ha dado a todos.

Última valoració

Ja hem arribat al final de l’assignatura. Només ens queda mirar enrere i reflexionar. Sobre la feina feta, la que hauríem volgut fer, el nostre grup, els altres grups.

Tot un món per valorar.

Estic satisfeta de la feina duta a terme pel nostre grup i individualment. Però hauria pogut estar millor. Em podeu dir que sempre es pot fer millor, que la perfecció no existeix. Però això no és cap consol. Miro enrere i hi trobo errors que amb més tranquil·litat potser no s’haurien produït.

Personalment he estat lenta aprenent, i això m’ha restat temps per una millor supervisió global. La pressa per aconseguir continguts amb una mica de base, ha obstaculitzat el repte per entendre i assimilar les eines multimèdia.

No he estat capaç de treballar tot el que se’m proposava amb l’energia que calia.

Com a grup hem anat tan d’aquí cap allà, patint per qui semblava ser-hi, però després no hi era, tan contentes per tot el que aconseguíem nosaltres soletes, que hem deixat molts detalls de banda.

En aquest sentit la pressió ens ha pogut.

També s’ha de dir com a constatació, no com a excusa ni justificació que ha estat la primera vegada de treballar en un entorn com el que hem conegut durant aquests mesos. Cap de les dues havíem estat components d’un grup de treball virtual i no sabíem el que l’altra faria o deixaria de fer, es comportaria o es deixaria de comportar. Tampoc no teníem clar cap on es dirigia la pròpia assignatura.

Com a duet hem sabut adaptar-nos, escoltar-nos, comunicar-nos i posar-nos d’acord per tirar endavant el treball. Hem treballat molt a gust les dues juntes. Hem tingut sort, malgrat tot.

Ha estat una assignatura per mi difícil per l’enorme quantitat d’informació i de matèries que hem hagut d’utilitzar i aprendre, però després de quan? Tres mesos? He de dir que hi ha un abans i un després d’aquesta assignatura per mi i la meva manera de treballar.

M’ha ajudat a centrar-me, a planificar, tot i que la taula de planificació no ens ha estat pas del tot útil com a grup, com a estudiant sí que la idea de tenir-ho tot clar i descrit m’ha calat.

Realment ha estat una experiència molt enriquidora.

El que més m’ha agradat, però, ha estat la última part: les valoracions per part dels companys. Potser ha estat el fet de formar part d’un grup reduït, no ho sé, però el fet de saber com veuen els altres la teva feina, com la valoren, et dóna una més bona perspectiva. Llàstima que no es pugui fer tot al llarg del treball, si així han sortit uns treballs tan fantàstics, com haurien estat amb algú al teu costat revisant i criticant cada part? Proposant noves alternatives, que al grup, per estar immers en el contingut, se li escapen?

Res més em sembla. Acabada l'assignatura tot sembla buidar-se de sentit. És com si el que ens espera , empenyés el que ja ha estat per fer-se un espai, obligant-nos a mirar endavant i deixant les experiències viscudes enrere com un bagatge útil només per enfrontar-nos al que vindrà.

Espero retrobar-vos en noves aules i noves experiències.

LLEGANDO A LA META

Después de varios días de vacaciones, nos encontramos en la recta final de la asignatura, muchas veces he tenido la sensación de que no iba a llegar al final, que todo me superaba, pero hasta aquí hemos llegado. Ha sido toda una aventura trabajar con alguien a quien solo conoces por una foto, pero tengo que reconocer que no ha estado tan mal como me imaginaba  cuando estábamos formando los grupos y me preguntaba como me iba a entender con unos compañeros a los que nunca había visto, oído o tocado, pensé que sería como hablar con una máquina, ¡qué equivocada estaba!, mi compañera ha sido de gran ayuda para mí, entre las dos creo que ha habido una gran conexión que a lo mejor si nos hubiéramos conocido en persona  no se hubiera dado, nunca lo sabremos...

Ahora queda lo peor para mí que es evaluar el trabajo de mis compañeros, eso es algo que nunca se me ha dado bien, en realidad, para ser sincera, tengo que decir que no me gusta nada. No sé como me las voy a apañar... ¡en fin!, a ver como salgo de esta.

Un món més enllà: TIC

Han estat moltes setmanes de col·laboració. Moltes setmanes d'aprenentatge. Molta tecnologia. Moltes hores de dedicació. Molt de tot.

Però ara que arriba el final, ja ho començo a enyorar. Ens hem queixat, amoïnat, desanimat... tot el que us pugueu imaginar. Però també hem somrigut, après, conegut i comunicat. Què més podem demanar?

Aquesta assignatura m'ha obert a un món nou. El virtual. El coneixia només de passada, m'hi relacionava només amb la gent que ja coneixia presencialment. Ara en canvi he començat a establir connexions amb persones que no conec, i que potser no coneixeré mai. Una perspectiva nova. I m'agrada.

Suposava que seria quelcom fred i impersonal. Que equivocada que estava!!! La paraula i l'educació han pres un nou sentit molt més gran i d'alguna manera màgic.

Poder treballar amb algú allunyat de tu, és una experiència que recomano a tothom. No és fàcil, però és molt gratificant. Voldries poder comunicar-te en tot moment per poder exposar els teus dubtes més petits, i això no és possible. T'obliga a fer un esforç per resumir, per focalitzar els punts que realment necessites aclarir.

Tens la sensació que el que estàs fent no té sentit de grup fins que el teu treball es posa en relació amb el dels altres i aleshores és quan tot agafa sentit i significat.

El que més m'amoïna del resultat, és que després d'assimilar tanta informació, ja no saps realment el que surt de dins teu i el que no. És difícil tenir clares les paraules de les fonts. Tot i marcar citacions, enllaços, apuntar-te el que diu un i el que diu l'altre, llegir i rellegir el que escrius per tal de no deixar-te cap autor, els dubtes sorgeixen i esperes haver aconseguit un treball prou digne amb les teves pròpies paraules.

Però després d'haver engolit tanta informació diferent, però bàsicament semblant, amb idees que es repeteixen d'autor en autor, es fa difícil saber si has aconseguit donar una nova visió, un nou resultat prou allunyat, però també prou justificat de les paraules i conceptes estudiats.

Estem aprenent i al final això és el que importa: l'aprenentatge. 

Recta final

Ja hem arribat a l'última part del treball col·laboratiu.

L'assignatura començava deixant-nos molt clar que la planificació, una bona planificació es podia considerar com la columna vertebral del treball que hauríem de realitzar.

En el nostre grup la planificació no ha pas estat el més important. El projecte ha tirat endavant gràcies a les persones i les seves ganes d'aprendre i treballar. El temps ens guanyava. El dia a dia superava una planificació que calia repensar i replanificar.

La planificació punt per punt, detall a detall, serveix només per tenir clar el que se'ns demanarà en cada moment, una guia on trobar-nos quan ens hem perdut. Això si, l'esforç de dissenyar-la i pensar-la, sí que considero que és una bona manera de començar qualsevol treball col·laboratiu.

Durant aquestes setmanes m'ha quedat clar que el més important és la comunicació. Tot es pot ensorrar, però si les persones tenen clar allà on volen arribar, només és qüestió de fer pinya, parlar les coses clares i continuar endavant.

Sóc d'Olot

Ahir us parlava d'atançar la humanitat a la xarxa.
Avui no tinc paraules. Només tristesa.

Acostumada que aquests fets horrorosos només passessin lluny, a persones desconegudes, quan passen a prop i a gent propera, és estrany. No t'ho creus. Ho veus per Internet, per televisió i no t'ho creus. Com és possible?

Res més.

wiki, treball col·laboratiu

M'imagino al mig d'un bosc, perduda. Envoltada d'arbres, branques i matolls. De mica en mica començo a caminar i vaig entreveient un caminet, el segueixo mentre contemplo i admiro el meu voltant. Sense adonar-me'n el paisatge canvia, ja no és salvatge. S'ha civilitzat. Ara el camí s'ha eixemplat, els arbres s'han dispersat i em concedeixen una visió més àmplia de l'horitzó.
Ara tinc més perspectiva i em puc orientar millor. La sensació d'opresió ha desaparegut i respiro millor.

Així ha estat l'edició de la wiki. Informació + informació que s'amuntegava dins el meu cervell, tan oprimida que en prou feines es podia moure i menys ordenar-se. Finalment el fil s'ha desembolicat. Tot ha començat a agafar ordre i les paraules han omplert les pantalles.

No sabem si complirem les expectatives, però tenim clar que hem d'estar orgulloses de la nostra feina. L'hem tirat endavant i el resultat és digne, si més no hem establert uns objectius i crec que els hem complert.

Com a equip segurament podem millorar. I qui no? Però la veritat és que el repartiment de tasques i l'acompliment d'aquestes ha funcionat. Ens hem encallat, però al final del dia hem estat: UNA PER A TOTES I TOTES PER A UNA. Les tres mosqueteres cibernètiques.

Si, perquè per fi hem tornat a ser tres. Un altre repte pel grup. Una altra aventura col·laborativa, que no ha tingut res de virtual. El suport a les persones és real, estiguis en un món presencial o no, encara que sigui a través de les paraules i no de les mirades o els gestos de consol.

No només aprenem eines tecnològiques, també aprenem a ser persones a través de les màquines. Aquesta és la realitat de les noves tecnologies. Difondre humanitat per la xarxa és quan realment la domines i te la fas teva.