Un món més enllà: TIC

Han estat moltes setmanes de col·laboració. Moltes setmanes d'aprenentatge. Molta tecnologia. Moltes hores de dedicació. Molt de tot.

Però ara que arriba el final, ja ho començo a enyorar. Ens hem queixat, amoïnat, desanimat... tot el que us pugueu imaginar. Però també hem somrigut, après, conegut i comunicat. Què més podem demanar?

Aquesta assignatura m'ha obert a un món nou. El virtual. El coneixia només de passada, m'hi relacionava només amb la gent que ja coneixia presencialment. Ara en canvi he començat a establir connexions amb persones que no conec, i que potser no coneixeré mai. Una perspectiva nova. I m'agrada.

Suposava que seria quelcom fred i impersonal. Que equivocada que estava!!! La paraula i l'educació han pres un nou sentit molt més gran i d'alguna manera màgic.

Poder treballar amb algú allunyat de tu, és una experiència que recomano a tothom. No és fàcil, però és molt gratificant. Voldries poder comunicar-te en tot moment per poder exposar els teus dubtes més petits, i això no és possible. T'obliga a fer un esforç per resumir, per focalitzar els punts que realment necessites aclarir.

Tens la sensació que el que estàs fent no té sentit de grup fins que el teu treball es posa en relació amb el dels altres i aleshores és quan tot agafa sentit i significat.

El que més m'amoïna del resultat, és que després d'assimilar tanta informació, ja no saps realment el que surt de dins teu i el que no. És difícil tenir clares les paraules de les fonts. Tot i marcar citacions, enllaços, apuntar-te el que diu un i el que diu l'altre, llegir i rellegir el que escrius per tal de no deixar-te cap autor, els dubtes sorgeixen i esperes haver aconseguit un treball prou digne amb les teves pròpies paraules.

Però després d'haver engolit tanta informació diferent, però bàsicament semblant, amb idees que es repeteixen d'autor en autor, es fa difícil saber si has aconseguit donar una nova visió, un nou resultat prou allunyat, però també prou justificat de les paraules i conceptes estudiats.

Estem aprenent i al final això és el que importa: l'aprenentatge. 

Recta final

Ja hem arribat a l'última part del treball col·laboratiu.

L'assignatura començava deixant-nos molt clar que la planificació, una bona planificació es podia considerar com la columna vertebral del treball que hauríem de realitzar.

En el nostre grup la planificació no ha pas estat el més important. El projecte ha tirat endavant gràcies a les persones i les seves ganes d'aprendre i treballar. El temps ens guanyava. El dia a dia superava una planificació que calia repensar i replanificar.

La planificació punt per punt, detall a detall, serveix només per tenir clar el que se'ns demanarà en cada moment, una guia on trobar-nos quan ens hem perdut. Això si, l'esforç de dissenyar-la i pensar-la, sí que considero que és una bona manera de començar qualsevol treball col·laboratiu.

Durant aquestes setmanes m'ha quedat clar que el més important és la comunicació. Tot es pot ensorrar, però si les persones tenen clar allà on volen arribar, només és qüestió de fer pinya, parlar les coses clares i continuar endavant.

Sóc d'Olot

Ahir us parlava d'atançar la humanitat a la xarxa.
Avui no tinc paraules. Només tristesa.

Acostumada que aquests fets horrorosos només passessin lluny, a persones desconegudes, quan passen a prop i a gent propera, és estrany. No t'ho creus. Ho veus per Internet, per televisió i no t'ho creus. Com és possible?

Res més.

wiki, treball col·laboratiu

M'imagino al mig d'un bosc, perduda. Envoltada d'arbres, branques i matolls. De mica en mica començo a caminar i vaig entreveient un caminet, el segueixo mentre contemplo i admiro el meu voltant. Sense adonar-me'n el paisatge canvia, ja no és salvatge. S'ha civilitzat. Ara el camí s'ha eixemplat, els arbres s'han dispersat i em concedeixen una visió més àmplia de l'horitzó.
Ara tinc més perspectiva i em puc orientar millor. La sensació d'opresió ha desaparegut i respiro millor.

Així ha estat l'edició de la wiki. Informació + informació que s'amuntegava dins el meu cervell, tan oprimida que en prou feines es podia moure i menys ordenar-se. Finalment el fil s'ha desembolicat. Tot ha començat a agafar ordre i les paraules han omplert les pantalles.

No sabem si complirem les expectatives, però tenim clar que hem d'estar orgulloses de la nostra feina. L'hem tirat endavant i el resultat és digne, si més no hem establert uns objectius i crec que els hem complert.

Com a equip segurament podem millorar. I qui no? Però la veritat és que el repartiment de tasques i l'acompliment d'aquestes ha funcionat. Ens hem encallat, però al final del dia hem estat: UNA PER A TOTES I TOTES PER A UNA. Les tres mosqueteres cibernètiques.

Si, perquè per fi hem tornat a ser tres. Un altre repte pel grup. Una altra aventura col·laborativa, que no ha tingut res de virtual. El suport a les persones és real, estiguis en un món presencial o no, encara que sigui a través de les paraules i no de les mirades o els gestos de consol.

No només aprenem eines tecnològiques, també aprenem a ser persones a través de les màquines. Aquesta és la realitat de les noves tecnologies. Difondre humanitat per la xarxa és quan realment la domines i te la fas teva.

El optimismo de la ignorancia

Cuando decidí matricularme en el Grado de Información y Documentación,  lo tenía todo “perfectamente” calculado, había hecho un estudio para ver de cuanto tiempo disponía después del trabajo para dedicarle a las asignaturas en las que tenia pensado matricularme (en total 3), salida del trabajo a las 17:30 de lunes a jueves, 1 hora de caminata para llegar a casa (un poco de ejercicio siempre va bien  si te pasas 8:30 horas sentada), 2 horas de estudio, los viernes más que salgo de trabajar a las 14 y los fines de semana 3 horas cada día, que hay que dejar algún tiempo para la vida social. Cuando hice la propuesta de matrícula a la tutora le pareció perfecto, yo encantada de la vida, pensado que lo tenía todo controlado y  previsto, ¡qué ilusa!

El primer PAC se desarrolló según mis planes ( más o menos), tuve que aumentar un poco las horas de estudio del fin de semana, pero estada dentro de lo previsto, leer todos los mensajes del debate me llevaba mucho tiempo pero lo podía hacer después de dedicarle las horas correspondientes a  las otras asignaturas, mientras cenaba por ejemplo. Lo peor la formación de los grupos y los primeros acuerdos, ahí la cosa empezó a desbordarse.

¡Ay! Pero llegó el segundo PAC, con Wiki  y blog incluido, el grupo se reduce a dos, ahí se acabaron los  fines de semana, festivos y puentes, vida social=0, en el trabajo te piden más horas para acabar cosas urgentes, planificación al cubo de la basura, se retrasan las PACs de las otras asignaturas, perpetuo estado no llegar a tiempo. Finalmente se entrega el PAC, un respiro, pero si te pensabas que con el PAC 3 la cosa mejoraba, ya te puedes ir olvidando, seguimos con la lengua fuera, y sin respiración.

¿Quién dice que la vida se puede planificar?, en mi caso creo que estoy predispuesta genéticamente  para el caos, que el orden es un estado que me es totalmente ajeno, pero también pienso que una vida y  un trabajo totalmente planificado se vuelven rutina y monotonía, sin alicientes, sin esa chispa que hace que el corazón lata más rápido, que cuando, al fin, entregas el PAC parece que  te hubieran sacado una carga que llevabas arrastrando desde no sabes cuando. Supongo que las mentes ordenadas no estarán de acuerdo con la idea, pero yo digo ¡Viva la diversidad! Con ello no quiero incitar al desorden y a la desplanificación, esto solo está reservado para los que tenemos esta “tara” de nacimiento y con la que tenemos que luchar día tras día.

Feliciteu-nos !! Ens ho mereixem pels bons resultats de la PAC2.

Això d'exorcitar les males vibracions a través del bloc, funciona. Alguna cosa hi deu tenir a veure la feina ben feta, suposo, no? 
Ens recomanen que les entrades al bloc ens serveixin per analitzar el funcionament del grup. En el nostre cas, tant particular, crec que és a partir d'ara que podrem anar valorant la interacció de les dues components en relació al treball i l'assignatura.
Fins ara, si em permeteu, altra feina teníem a tirar endavant el treball i no ensorrar-nos en l'intent. De tota manera, si hem aconseguit endreçar la feina i dur-la pel bon camí vol dir que la dinàmica del grup tampoc no està malament, els resultats ho corroboren.
Què milloraria? en relació al grup, naturalment la comunicació. Per molt que et comuniquis, en un entorn virtual sempre tens necessitat de més comunicació. Obvi.
En relació a l'assignatura: també obvi. TEMPS, TEMPS I MÉS TEMPS. Quan comences a entrar en situació amb alguna de les eines, t'adones que si no t'espaviles... no tindràs temps per mirar-te i practicar la següent.

Sóc una persona lenta, m'agrada donar voltes i voltes, remenar, equivocar-me, discutir-me amb el pobre ordinador, no us podeu imaginar les baralles que hem tingut, sort que ell és educat i em deixa cridar i cridar sense tornar-s'hi.

I per tant, quan em començo a divertir, au canvia, passa a una altra cosa.

Pel que fa al treball col·laboratiu, no l'hem pogut disfrutar gaire. Un duet és més fàcil d'organitzar que un quartet o un cinquet, sobretot si tens horaris tan diferents com els nostres, no ens molestem per treballar, perquè bàsicament no coincidim.

Per tant la nostra experiència està essent una mica aigualida en aquest sentit. Ens estem perdent tot el marro que els altres grups deveu estar vivint. Mentre jo em barallo amb l'ordinador a saber a qui esteu dient el nom del porc vosaltres. De bon rollo sempre, és clar, només faltaria. Ara no us molestéssiu pas pel comentari, és només una mica d'enveja en aquest sentit de formar part d'un grup més nombrós.
A casa som tres germans, iaies, parelles, nebots, gossos i gats (les gallines no les hi compto perquè no m'agraden, són tontes, ni més ni menys), per tant estic acostumada als grups nombrosos. Només que presencials, massa presencials de vegades...

Ja me n'he tornat a anar. Divago.Perdó.

M'adono que vaig començar el bloc sense dirigir-me a ningú en especial, ho considerava només una teràpia que a més a més puntuava, curiós, però útil.

Ara, però, després de llegir els comentaris que heu anat afegint, realment escric pensant en vosaltres, els companys dels altres grups. No sé si a l'Aurora també li passarà, però és una manera de sentir-te acompanyada i a gust. Una sensació que ni la relació de missatges dels fòrums de les assignatures m'havia fet sentir. De veritat que us ho agraeixo de debó. Saber-te escoltada et reforça i revitalitza. 

Ara direu: torna a divagar. Doncs no. El comentari, a part del fet que us el mereixeu, també té a veure amb la reflexió que els blocs els trobo molt encertats com a comunicació virtual. Més que no pas els espais forum. Et donen la oportunitat d'expressar-te en un entorn molt més amable que no pas tots aquells fils penjats del no-res dins unes carpetes que es despleguen infinitament.

Si voleu, ja em direu què en penseu.

Uf f f f f f f f ! ! ! ! !

Cal dir que no sóc pas una persona pessimista. Seguit d'això, però, continuaré amb els meus missatges de descàrrega. No ho faig pas expressament. Em poso davant la finestra blanca del bloc, reflexionant sobre la feina feta i... em surt tota la frustració. Poc temps, molta feina... el de sempre. Anem a preu fet. Quin remei.

Em sap greu pels lectors que puguin sorgir. No m'ho tingueu en consideració, si us plau.

Bé aquesta setmana, mapa conceptual. Què dir?
Quan creus que tens la situació dominada, tot endreçat i ben posadet, ben animada per la feina, que tu creus, ben feta, a punt per continuar el següent pas.
CATACRAC !!! de nou. Conceptes. Cap problema, tinc el cap ple de conceptes. Pràctiques amb les eines. Bé. A vegades fan una mica el que volen, però ben ensinistrades. Però... ordena'ls. Els conceptes, vull dir. No us penseu se me n'ha anat tan l'olla que vull interrelacionar amb el programari.

No hi ha manera, és un trencaclosques. Com pot ser? Tens el projecte en ment, el tipus d'informació que et cal. Però se't resisteix. I l'índex. No se suposa que t'ha d'ajudar? doncs, no. A mi no m'ha solucionat ni facilitat res.

I és quan em pregunto, no seria més fàcil fer-ho al revés? Després de fer les cerques desenvolupar el mapa conceptual i a continuació l'índex?

Atrapada en la Red

         Cada vez estoy más convencida de que el exceso de información lleva a la desinformación, creo que el cerebro humano no está capacitado para asimilar tanta información  como la que circula por la red (el mío por lo menos no, a menudo me amenaza con el bloqueo al  descubrir tantos testimonios y noticias sobre el mismo tema).
      

          Cuando ves tanta información etiquetada en el delicious que podría ser útil para tu trabajo y empiezas a leer cada una de estas entradas,  llegas a un punto de saturación en el que el cerebro se niega a continuar y puede que sigas leyendo pero no entiendes nada, es como si estuviera escrito en un idioma desconocido. Al final tienes la sensación de acabar recopilando los datos que más se adaptan a tus ideas preconcebidas y no las que realmente se adaptan al proyecto, se tiene la sensación de que no hay tiempo suficiente para asimilar tanta materia.

   

          Lo único que nos queda es la perseverancia en la búsqueda  y el no dejarnos "enredar en la red", fácil de decir no se si tan fácil de llevar a cabo. Con todo no quiero que lo dicho suene a frustración, todo lo contrario, el hecho de investigar y buscar es algo que siempre me ha gustado mucho, solo me quejo "un poquito" de la falta de tiempo para la asimilación, supongo que al ser solo dos en el grupo vamos un poco más apuradas.

reflexions abans de dormir

Després d'entregar la PAC2, he necessitat uns dies de relax per assolir tot el que ha passat. La utilització de les noves eines, que no sempre et fan cas quan vols i de la manera que vols, juntament amb el fet que no només has d'aprendre a utilitzar-les, sinó que el contingut ha de ser coherent amb el treball final que ens hem proposat, és un conjunt que costa observar amb prou perspectiva com perquè l'un no t'amagui l'altre.

Que fàcil seria fer pràctiques de totes les eines noves sense haver de pensar en els continguts !!! Perquè una eina tecnològica amb temps i paciència, perd el misteri i la por queda substituïda per la curiositat, per les ganes de posar-la a prova i determinar fins on pot arribar. Desafiar-la i vèncer-la !

Però quan estàs animada perquè la tens, la domines... ai, et comences a ensorrar quan veus que potser t'has mirat massa el com i has deixat de banda el què... però en fi, ho has fet el millor que has sapigut i intentes pensar com millorar-ho en la pròxima. Aquest és l'avantage de l'avaluació contínua, és el treball constant el que preval, que hi siguis i t'hi esforcis perquè el pas següent sigui millor que l'anterior.

Primer la wiki i el bloc amic i consol de les penes. I ara el cMap.
El tinc descarregat i l'he visitat per sobre. Em preocupava més tenir una bona base conceptual, un bon camí a seguir abans no endinsar-me de debó en el món virtual dels mapes. Ara que hem aconseguit un consens, és hora de treballar la forma i millorar el contingut. Encara hi ha passos que no els veig del tot clars. Hi treballarem més.

El xat.
Un descobriment gratificant. Poder preguntar, discutir i obtenir la resposta "immediatament", és un consol. Potser no hauria de ser el millor recurs a utilitzar en un treball virtual, però quan tens tantes coses per aclarir, és el més útil i fàcil.

Replanificació.
No ho veig clar. Cal que hi treballem més. En un grup tan reduït, la veritat és que la figura de coordinador/a s'ha diluït, ens necessitem les dues per tirar endavant. L'una empenta l'altra a seguir i a donar idees. També és més fàcil l'acord. Ens estem perdent la dificultat de treballar amb gent que discrepi, que discuteixi i per tant la necessitat d'un protocol per prendre decisions.
Ha estat fàcil la divisió de tasques. Serà difícil quan totes dues ens encallem en un punt. No tindrem prou perspectives per poder solucionar-ho. Tinc l'esperança que quan això passi puguem tenir el suport de la resta de companys i del consultor, perquè, per ara, el millor de la UOC, per mi, són aquests espais fantàstics anomenats: Fòrum. En ells et veus reflectida en els problemes dels altres i en les solucions dels altres, t'adones que els passos que fas no són pas tan diferents com els teus.
Aquests espais màgics et fan sentir acompanyada, perquè la solitud és una altra de les característiques que la UOC a vegades et provoca. Et sents sola i desvalguda en un món d'experts, de gent que en sap un niu de tot, molt més que no pas tu i et preguntes: què hi faig jo aquí? quina sobèrbia m'ha dut a voler seguir els passos d'aquesta gent?

Una necessitat vital de fer alguna cosa que em ve de gust fer-la, senzillament.

M'ha tornat a sortir literari, no tinc remei.

Magda

Sobre la asignatura de Competències TIC en Informació i Documentació

      Cuando comencé esta asignatura, en los primeros pasos del debate y formación de grupos, tengo que reconocer que me pareció difícil, me hacía sentir fuera de lugar y sin saber muy bien qué era lo que  se  me pedía, hubo algunos momentos de frustración y de pensar en dejarlo para mejor ocasión.

       Después de formar el grupo y de superar todos los problemas de abandonos, creo que he conseguido mejorar mi relación con la asignatura, incluso podría decir que, en este momento, de las que estoy haciendo, es una de mis preferidas. Cierto que quizás, al ser el grupo de solo dos componentes, la comunicación es más fácil y fluida, lástima que no seamos el grupo completo, para poder captar toda la problemática que puede haber en poner de acuerdo a varias personas trabajando de forma virtual.

       No quiero dejar pasar  la ocasión de agradecer a Magda su labor y constancia  que hace que el trabajo sea mucho más fácil.

Asincronia

Món virtual. Treball col·laboratiu.

Bé què en puc dir d’aquesta suma? Per mi encara és com enamorar-se. Aquell estat d’ànsia que et fa voltar pel món preguntant-te: el veuré?, em mirarà?, on deu ser ara?, què deu estar fent en aquest moment?

El treball col·laboratiu per mi, encara, és una mica això, voltar i voltar, treballar, reflexionar i quan ja estàs apunt per compartir i discutir tot el que has treballat, et preguntes: que hi haurà algú que m’escolti, que em guiï, que em discuteixi la meva feina?

És una angoixa que es va transformant a mesura que la feina es va perfilant, va agafant forma, aleshores és quan t’adones que aquest patiment bé val la pena, quan compartir és aprendre i coneixement, no només tècnic, també sobre les persones i les diferents maneres de fer i comunicar-se.

Comunicació. Quina paraula tan bonica en un món on només som una foto dins una finestra oberta a l’infinit de la informació.

Queda clar que el nostre grupet no ho ha tingut fàcil, i encara ho tenim complicat. Però sigui com sigui, siguem els que siguem, ens esforçarem per millorar la comunicació i el rendiment.

Hem de prendre una nova dinàmica, tornar a plantejar de nou els nostres acords i madurar una planificació més acurada. Els problemes i errors han de servir per millorar, per agafar empenta i il·lusió. 

Però primer de tot, cal donar-nos suport entre els presents i a qui esperem que hi torni a ser ben aviat.

Tot és possible amb força de voluntat

Tal com dius Aurora, no hem tingut gaire bon començament,
però ara, amb una mica de força de voluntat, tot sembla una mica millor.
Ens cal insistir en allò que volem, no deixar que els entrebancs ens dominin.

"Lo importante no es como se empieza sino como se acaba", quiero empezar este blog con una frase que me parece muy acertada y que casi podríamos dejarla como consigna. Nuestro grupo tardó en formarse y al poco ya perdimos a uno de nuestros componentes, hemos ido un poco "desconectadas" pero creo que estamos a tiempo de enmendar nuestros errores y seguir adelante con el trabajo.

En mi caso la falta de tiempo y la acumulación de trabajo de otras asignaturas son mi disculpa, y mi falta la mala planificación. Espero, que en lo que queda de trabajo podré resolver todos los errores cometidos hasta ahora.